Menú Cerrar

LUCRECIA DE BORJA Y MARÍA ENRÍQUEZ, DUQUESAS DEL TERRITORIO BORJA

Es por muchas personas sabido que la historia del ducado de Gandia emparenta con grandes familias de la nobleza real como el duque Alfons el Vell, con las más altas esferas de la iglesia como el papa Alejandro VI, o incluso con santos como el caso de San Francisco de Borja. Son éstas, las grandes figuras masculinas, las que han marcado los hitos de la historia de nuestra ciudad, a la sombra de los cuales se encontraban las mujeres. Hay que decir que no es un hecho solamente de la historia local, sino que es que se mantiene en la historiografía en general. Por tal motivo, aprovechando que estamos en el mes de marzo, mes de la mujer, cabe visibilizar el papel de las mujeres en la historia de nuestra sociedad.

És per moltes persones sabut que la història del ducat de Gandia s’emparenta amb grans famílies de la noblesa reial com el duc Alfons el Vell, amb les més altes esferes de l’església com el papa Alexandre VI, o inclús amb sants com el cas de Sant Francesc de Borja. Són aquestes, les grans figures masculines, les que han marcat les fites de la història de la nostra ciutat, a l’ombra dels quals es trobaven les dones. Cal dir que no és un fet solament de la història local, sinó que és que es manté en la historiografia en general. Per tal motiu, aprofitant que estem en el mes de març, mes de la dona, cal visibilitzar el paper de les dones en la història de la nostra societat.

La falta de consideración y de interés a la hora de estudiar las figuras femeninas en la historia ha causado que fueran consideradas, en muchas ocasiones, no por sus hechos sino por lo que se decía de ellas. Tal es el caso de las dos duquesas que vamos a presentar: Lucrecia de Borja y María Enríquez.

Lucrecia de Borja (1480-1519) puede ser sea el personaje con más contradicciones que encontramos en la historia de esta familia. Fue utilizada por su padre, el Papa Alejandro VI quien la manipuló a través de sus sucesivos matrimonios; y víctima de las envidias causadas por el poder que había alcanzado la familia en Italia. Lucrecia lo tenía todo para pasar a la posteridad como uno de los personajes más maltratados por la Historia: era Borja y mujer. Sin embargo, Lucrecia, duquesa de Ferrara, fue una brillante gobernante rodeada de importantes humanistas que supo ser una gran diplomática y una vecina ejemplar. Mujer respetada por sus súbditos que estuvieron agradecidos por su gran semilla de mecenazgo y de justicia.

La falta de consideració i d’interès a l’hora d’estudiar les figures femenines en la història ha causat que foren considerades, en moltes ocasions, no pels seus fets sinó pel que es deia d’elles. Tal és el cas de les dos duquesses que anem a presentar: Lucrècia de Borja i Maria Enríquez.

Lucrècia de Borja (1480-1519) pot ser siga el personatge amb més contradiccions que trobem en la història d’aquesta nissaga. Fou utilitzada per son pare, el Papa Alexandre VI qui la manipulà a través dels seus successius matrimonis; i víctima de les enveges causades pel poder que havia assolit la família a Italià. Lucrècia ho tenia tot per a passar a la posteritat com un dels personatges més maltractats per la Història: era Borja i dona. No obstant, Lucrècia, duquessa de Ferrara, fou una brillant governant envoltada de importants humanistes que va saber ser una gran diplomàtica i una veïna exemplar. Dona respectada pels seus súbdits que van estar agraïts per la seva gran llavor de mecenatge i de justícia.

Más cercana a la historia local es su cuñada María Enríquez (1474-1539). Duquesa de Gandia, viuda de Juan de Borja, segundo hijo del papa Alejandro VI, a quien le debemos gran parte de nuestro patrimonio arquitectónico y artístico. Ante la juventud de su hijo Juan de Borja para heredar el título de duque que le correspondía por derecho familiar, toma la regencia del ducado de Gandia. Mujer valiente y duquesa con ambición, acomete toda una reorganización económica, social, urbanística y cultural que llevará al ducado a una de sus épocas de esplendor más destacables. Sus huellas aún son visibles en la portada de los apóstoles de la Colegiata de Santa María, realizada por el escultor Damián Forment. También de la época de la duquesa, en el Palau Ducal encontramos el escudo familiar al final del arco triunfal en la entrada al patio de Armas, y las grisallas del oratorio atribuidas a Filippo de San Leocadio, hijo del pintor Pau de San Leocadio que se encontraba realizando las pinturas para el retablo mayor de la Colegiata. María Enríquez terminó sus días con abadesa del convento de Santa Clara de Gandia con el nombre de Sor Gabriela.

Més propera a la història local és la seua cunyada Maria Enríquez (1474-1539). Duquessa de Gandia, vídua de Joan de Borja, segon fill del papa Alexandre VI, a qui li devem gran part del nostre patrimoni arquitectònic i artístic. Davant la joventut del seu fill Joan de Borja per a heretar el títol de duc que li corresponia per dret familiar, pren la regència del ducat de Gandia. Dona valenta i duquessa amb ambició, comet tota una reorganització econòmica, social, urbanística i cultural que durà al ducat a una de les seves èpoques d’esplendor més destacables. Les sues petjades encara són visibles a la portada dels apòstols de la Col·legiata de Santa Maria, realitzada pel l’escultor Damià Forment. També de l’època de la duquessa, al Palau Ducal hi trobem l’escut familiar al remat del l’arc triomfal a l’entrada al pati d’Armes, i les grisalles de l’oratori atribuïdes a Filippo de San Leocadi, fill del pintor Pau de San Leocadi que es trobava realitzant les pintures per al retaule major de la Col·legiata. Maria Enríquez va acabar el seus dies con a abadessa del convent de Santa Clara de Gandia amb el nom de Sor Gabriela.

Lucrecia y María, las dos cuñadas y las dos amigas a pesar de que físicamente no se vieron nunca, mantuvieron contacto mediante correspondencia en la que intercambiaban opiniones, reflexiones y consejos. Ambas Duquesas, las dos mujeres valientes y las dos más conocidas por las anécdotas de su vida que por sus hechos como espléndidas políticas y gestoras brillantes de sus territorios.

Lucrècia i Maria, les dues cunyades i les dues amigues malgrat que físicament no es vegeren mai, manteniren contacte mitjançant correspondència en la que intercanviaven opinions, reflexions i consells. Les dues Duquesses, les dues dones valentes i les dues més conegudes per les anècdotes de la seva vida que pels seus fets com a esplèndides polítiques i gestores brillants dels seus territoris.

Publicado en Palau Ducal dels Borja

Posts relacionados